Tot va començar...

Una tarda que vaig arribar a casa després de treballar i vaig trobar una nota a la bústia que em demanava que anés a la cafeteria de la cantonada al cap d’una hora. Però no estava ni signada ni portava cap remitent, així que, vaig pensar, s’havien equivocat de bústia, vaig llençar-la a la paperera i em vaig oblidar de l’assumpte.

Al dia següent, quan vaig tornar a casa, em vaig trobar a la bústia una nota idèntica, però aquesta tampoc anava signat. Primer vaig pensar que s’havien tornat a equivocar una altra vegada, però aquest cop havien posat el meu nom i cognom en majúscules a dalt de tot, i em vaig quedar d’allò més estranyada. Però encara vaig pensar que devia ser algun tipus de broma, així que vaig llençar el paper a la paperera i vaig pujar a casa meva. Però, no em vaig poder treure del cap aquell estrany missatge. De qui devia ser? Que devia voler de mi?... Totes aquelles preguntes que quedaven sense resposta em van estar donant voltes al cap fins que em vaig anar a dormir i vaig decidir una cosa: que si l’endemà tornava a trobar un altre paper a la bústia demanant-me que anés a la cafeteria, hi aniria.

I, quan al dia següent, en tornar del treball, vaig anar corrents a la bústia i vaig veure un paper doblegat, em va faltar temps per agafar-lo i llegir-lo. El que m’havia suposat: d’aquí una hora a la cafeteria de la cantonada. Vaig pujar corrents a dutxar-me, em vaig posar la meva millor roba i vaig sortir de casa. La cafeteria estava just al davant de l’edifici on vivia. Només vaig tenir que creuar el carrer i ja era a la porta. Vaig prendre aire i vaig entrar. Poc podia imaginar-me de quina manera allò canviaria la meva vida.

La cafeteria estava completament il·luminada i em vaig seure en una taula una mica apartada de la resta. Vaig mirar l’hora. Encara faltaven cinc minuts. Vaig agafar la carta i la vaig mirar per damunt. I quan vaig aixecar el cap el vaig veure. Vaig saber de seguida que era amb ell amb qui m’havia vingut a trobar. Sense dir una paraula es va asseure a la taula i se’m va quedar mirant amb aquells ulls blaus. La primera imatge que tinc gravada al cap, son aquells ulls i de la manera que em van mirar aquella tarda d’abril. Uns ulls que t’explicaven tantes coses però a la vegada amagaven tantisims secrets.  Llavors va començar a parlar. No recordo molt bé el que deia, ni quanta estona va estar parlant, només que la seva veu em va captivar i, a mesura que parlava, em sentia més i més feliç, com si m’anés inflant per dintre, encara que no hauria sapigut dir perquè. Llavors vaig mirar el rellotge i amb una disculpa li vaig dir que em tenia que anar i ja no m’enrecordo dels cops que li vaig donar les gràcies per la bona estona que havia passat. Ell no va dir res i es va dedicar a observar-me amb un somriure mentre pagava i em posava l’abric. Quan em vaig acomiadar em va preguntar si em venia bé quedar l’endemà al mateix lloc a la mateixa hora. Li vaig dir que si.

A partir d’aquell dia ens trobàvem cada dia a la cafeteria a la mateixa hora i ens asseiem a la mateixa taula que el primer dia. Al principi sempre ens quedàvem mirant-nos una bona estona, i després algú feia un comentari i començàvem a parlar. Semblava que em coneixés més bé que jo i em comprenia d’allò més bé. Gràcies a ell i a aquelles tardes la meva vida va fer un gir de cent vuitanta graus. Ara ho veia tot d’un altre color, tenia més ganes de viure. Ell era com un raig de llum a la meva vida que ho va il·luminar tot. Aquelles quedades es van convertir en una cosa automàtica, ja que ningú deia res però l’endemà tots dos tornàvem a la cafeteria. No se amb exactitud quant temps vam estar així; potser van ser mesos, o potser van ser anys; només se que aquella va ser la millor època de la meva vida.

Un dia vaig entrar a la cafeteria i em vaig asseure al lloc de costum. Vaig demanar un cafè mentre esperava. Però ell no venia. Em va estranyar que es retardés tant i vaig demanar un altre cafè. Ja em començava a impacientar. Potser li havia sortit algun contratemps, em vaig dir. Vaig estar esperant a que arribés fins que ja va ser l’hora de tancar la cafeteria, i llavors em vaig anar a casa. Vaig obrir la bústia esperant trobar algun missatge d’ell, però res. L’endemà a la tarda vaig tornar a la cafeteria i vaig estar-me hores esperant-lo, però tampoc va venir, i me’n vaig anar a casa a punt de plorar. Des de llavors anava cada dia a la cafeteria després de treballar i m’asseia sempre a la mateixa taula, mirant cap a la porta, però mai venia. Poc a poc, la meva vida es va anar tornant un altre cop sense sentit i cada dia tenia menys ganes de viure. Per la nit, un cop apagava els llums, començava a plorar fins que em quedava adormida. Estava desesperada. Vaig arribar a pensar que havia sigut tot una fantasia meva, que mai havia existit aquell noi tan perfecte i que m’havia estat asseient tota sola a aquella taula durant tot aquell temps. Però mai vaig deixar d’anar cada tarda a la cafeteria. Tot i que ja no creia en ell, m’asseia durant hores, com esperant veure’l entrar per la porta, amb aquell somriure tan seu.

Un dia, quan vaig entrar i vaig anar cap a la taula el vaig trobar assentat tranquil·lament mirant-me amb aquell somriure que tan bé recordava. Vaig sentir com si despertés d’un malson. Vaig córrer cap a ell i el vaig abraçar. Ell em va tornar l’abraçada i em va demanar que m’asseies. Vaig fer com m’havia dit i li vaig preguntar perquè s’havia anat de sobte sense dir-me res, que on havia estat tant de temps i vaig començar a explicar-li com m’havia sentit quan va deixar de venir, la manera en que em vaig desesperar,...Ell em va dir que sentia molt haver-me fet patir tant i em va preguntar si volia anar a passejar una estona. Allò em va sorprendre ja que era el primer cop que em demanava quelcom semblant, i mai havíem estat fora de la cafeteria junts, però li vaig dir que si. Vam sortir del local i va començar a caminar. Jo el seguia, tot i que no sabia molt bé on em portava i em vaig decidir a fer-li la pregunta que em rondava al cap: que perquè se n’havia anat tan de sobte sense dir-me res. Va fixar els seus ulls en mi i em va dir que ja no el necessitava més. Que deia ara? Li vaig demanar explicacions però vaig llegir als seus ulls que no em contestaria, així que li vaig agafar la mà i vam continuar caminant. Em va portar a l’observatori de la ciutat i vam contemplar la vista. Ja s’havia fet fosc i només es veien uns puntets blancs en la negror de la nit, els llums de les cases i els fanals dels carrers. Cap dels dos va dir res, ningú no es va atrevir a trencar aquell silenci. Es veritat allò que diuen, que només trenquis el silenci si el que has de dir es més bonic. I la veritat, no se m’acudia res més bonic.

L’endemà vaig decidir tornar a la cafeteria, amb una mica de por per si no venia, però el vaig veure de seguida que vaig sortir de casa meva. Era fora de la cafetria esperant-me i quan vaig arribar em va agafar la mà i em va guiar fins a un barri que mai havia visitat. I ell tenia tantes coses per ensenyar-me! Després d’aquell dia em va portar a diversos llocs, tots d’ells únics i que jo mai havia visitat i que mai m’hagués imaginat que pogués trobar en aquella ciutat que sempre m’havia semblat tan freda i trista. De vegades penso que aquella absència seva ho havia canviat tot, que quan va tornar tot va ser diferent, encara que no sabria explicar de que manera. Llavors em vaig adonar que el necessitava per ser feliç, i que sense saber-ho, l’havia estat esperant tota la meva vida. I vaig decidir que no podia permetre que tornés a marxar. I, tot i no saber res d’ell, ni d’on era, on vivia, quants anys tenia ni de que treballava,...absolutament res, li vaig preguntar si es volia venir a viure amb mi. L’endemà quan vaig despertar estava al meu costat. Vaig somriure i el vaig abraçar.

Ja han passat quatre anys des que va començar a viure amb mi. Quatre meravellosos anys. I encara continua essent un misteri per a mi. Encara no se on va néixer, ni que va fer amb la casa on vivia, quants anys té, ni de que treballa. No necessito saber-ho. L’únic que necessito es tenir-lo al meu costat.

Al fi, per primer cop a la meva vida, puc dir que sóc feliç. Fins al moment de coneixe’l vivia una vida que no estava segura que fos la meva, llavors tot va canviar. Li dec tantes coses, ell m’ho ha donat tot sense esperar res a canvi. De vegades crec que no és real, que en realitat és tot una imaginació meva, i que mai ha existit ni mai arribarà a existir...Però importa realment?  

+Mudos Gritos Desgarran Mi Garganta+

+Sentimientos Encontrados+

+Despojos De Mi Alma+

+Versos Gastados+

+Nada Que Decir+

+Sin Palabras+

+Sin Aliento+

+Sin Luz+º

+Solo+

+Yo+